Saltar a continguts

Ass. Familiars de Represaliats pel Franquisme

Navegació

 
 

Menú principal

Diaris 2010/11/12/13/14

Imatge de complement
Diari de Girona, 22 de febrer de 2010
El Govern rep quatre peticions per actuar a la fossa de Girona. La majoria de sol·licituts apunten a l'exhumació de les restes.

Dilluns, 22 de Febrer de 2010

 
EL Govern rep Quatre peticions per actuar a la fossa de Girona
 
La majoria de sol·licituds apunten a l’exhumació de les restes
 
La llei de fosses aprovada pel Parlament català el 2009 contempla la possibilitat que els familiars dels enterrats en aquests espais reclamin l’exhumació dels seus parents o la dignificació de la zona. La Generalitat ha rebut 32 peticions de tot Catalunya que es volen acollir a la normativa.
SÍLVIA BONET | GIRONA
"El 8 de març de 1939 el meu pare es va convertir en el primer afusellat a la ciutat de Girona. Tenia 39 anys". És el testimoni d'Aida Lorenzo, que en el moment dels fets només tenia 15 mesos. Quasi 71 anys després, segueix la seva particular lluita per què s’obri la fossa comuna del cementiri de Girona -on es calcula que hi ha 520 persones inhumades- per poder enterrar el seu pare "amb dignitat". Per aconseguir-ho, l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme -que ella mateixa presideix- ha presentat una petició a la Generalitat per recuperar les restes de les persones que van ser enterrades en aquest espai. No és la única. En total la Generalitat ha rebut 32 sol·licituds per dignificar fosses o recuperar restes de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el Franquisme. Quatre d’elles demanen una actuació a la fossa de Girona.
Darrere d’aquestes demandes, hi ha associacions, ajuntaments i també particulars. És el cas d’en Francesc Ramon Basela, que també ha sol·licitat una actuació a la fossa de la ciutat de Girona per recuperar les restes del seu avi i poder enterrar-lo a Sant Hilari. "Vaig presentar la petició el juny de 2009 per desig del meu pare i les meves tietes", explica. "Es deia Ramon Miralpeix. Quan el van matar només tenia 39 anys. Era el cinc de juliol de 1940", explica Basela. Els familiars dels afusellats al cementiri de Girona no obliden i només desitgen "tancar ferides d’una vegada per totes". "No volem venjança, volem justícia", expliquen. No obstant, Basela tem que la llei de fosses no serveixi per recuperar les restes del seu parent. "Espero equivocar-me, però veig el procés molt parat. A més, hem de recordar que ni tan sols s’han anul·lat els consells de guerra franquistes", lamenta.
La Direcció General de la Memòria Democràtica adverteix que no tots els familiars podran recuperar les restes dels seus parents davant la dificultat d’exhumació que presenten moltes fosses, sobretot les més grans. Per això assenyala que en molts casos la millor opció és "dignificar l’espai", tal com s’ha fet a Tarragona. Prop de 800 persones estan enterrades en la fossa comuna d’aquest municipi. Davant les dificultats per exhumar les restes, el Bisbat, la Generalitat, l’ajuntament de Tarragona i l'Associació de Víctimes de la repressió franquista del municipi van arribar a un acord per dignificar l’espai. S’ha arreglat la zona i s’ha construït un mur amb el nom inscrit de totes les persones que van ser inhumades en aquest espai d’uns mil metres quadrats. Està previst que en els propers mesos s’hi col·loqui una escultura. El cas de Tarragona podria servir de model per la fossa del cementiri de la ciutat de Girona. Una opció que no agrada gens ni mica als familiars. "Nosaltres volem recuperar les seves restes i portar-les a Sant Hilari. No volem que estigui on el van enterrar els seus assassins", diu en Francesc Ramon Basela.
Mapa de fosses.
El Parlament de Catalunya va aprovar el 2009 la llei de fosses comunes de la Guerra Civil. Una normativa que obra la porta a la dignificació o exhumació d’una fossa a petició dels familiars de les persones desaparegudes o d’una institució dedicada a la recuperació de la memòria històrica. Només a la província de Girona hi ha comptabilitzades 15 fosses comunes. D’aquestes, 6 estan documentades, mentre que les altres es consideren només probables. Està previst que durant aquest any, la Generalitat editi una versió actualitzada i ampliada del mapa.
« Franco va cedir davant la forta pressió de les vídues dels afusellats», diu Aïda Lorenzo.
 
Un dia més, Aida Lorenzo entra al cementiri de Girona per visitar el lloc on està enterrat el seu pare, un guàrdia republicà afusellat el 1939. Lorenzo no es cansa de repetir que l’únic que demana es poder recuperar les seves restes per poder enterrar-lo amb dignitat. Acompanyada per la seva filla, arriba a la fossa on estan enterrades més de 500 persones que van morir afusellades al cementiri de Girona. Unes plaques recorden la identitat d’aquelles vides perdudes. Les flors, repartides per tot l’espai, són el testimoni d’uns familiars que no obliden i lluiten per recuperar la memòria dels seus.
"Estan mal col·locades. La placa del meu pare està situada a molts metres d’allà on va ser enterrat", lamenta l'Aida Lorenzo. Visiblement emocionada recorda que en aquest escenari va viure un dels episodis més colpidors de la seva vida. Tenia només set anys, però l’escena se li ha quedat gravada a la memòria. "Mai oblidaré el dia en què la meva mare es va assabentar que en Franco havia ordenat fer desaparèixer la fossa on estava enterrat el pare. Recordo que vam agafar el tren a Figueres i un cop a Girona vam anar corrents cap al cementiri. Allà, hi vam trobar altres vídues", explica. "Hi havia un silenci absolut. Les vídues, callades i dretes, protegien amb llàgrimes als ulls les despulles dels seus marits", recorda. Una tensa espera que va allargar-se durant hores fins que els obrers que havien rebut l’encàrrec de destruir la zona van marxar. "El cap dels treballadors ens va dir amb veu baixa que podíem tornar a casa, que no ho tocarien". Una escena que es va produir dues vegades. "Finalment, en Franco va cedir davant la pressió de les vídues i els fills dels afusellats i no va tenir coratge de treure els morts", sentencia.

La vida de l'Aida Lorenzo ha girat entorn de l’afusellament del seu pare. Només tenia 15 mesos quan va morir, però aquell succés li ha marcat la biografia. El Patronato de San Pablo per a fills afusellats li va pagar els estudis a Figueres. Amb 20 anys, ella i la seva mare van traslladar-se a París forçades per les continues humiliacions per part dels veïns.
 
El 1999 va tornar a Catalunya amb la seva filla, l'Esther Llorenç, per recuperar la memòria històrica del seu pare i amb l'esperança de poder enterrar-lo amb dignitat després d'una llarga espera que fa 70 anys que dura. Lluitadora incansable, el 2003 funda l'Associació de familiars de represaliats pel Franquisme que treballa perquè es reconegui el genocidi franquista. Una entitat guardonada amb la Creu de Sant Jordi el 2006.

"No puc esperar més"

La llei de fosses, aprovada pel Parlament de Catalunya el 2009, contempla la possibilitat que els familiars dels enterrats en fosses comunes reclamin l'exhumació dels seus parents. L'Associació de familiars de represaliats pel franquisme demana que es compleixi la llei i s'identifiquin les despulles de la fossa de Girona i es retornin als familiars.

"No tenim cap interès en què arreglin el cementiri. El que volem és recuperar les despulles dels nostres familiars i començar a tancar ferides. Tenim la llista de totes les persones enterrades i el lloc. Hem contactat amb els familiars. També demanem que les exhumacions es facin correctament respectant les normatives vigents i que es miri l'ADN de cada persona". Aquest és un fragment de la sol·licitud que va presentar l'entitat a la Generalitat.
A l'espera de conèixer si la seva sol·licitud prospera, Aida Lorenzo assegura que no pot esperar més temps.
"Setanta anys no són suficents?", es pregunta. "Si la sol·licitud d'exhumació no prospera intentarem que prosperi per alguna altra via", afegeix.

L'entitat tem que la llei de fosses pugui acabar sent una normativa a mitges i que només hagi servit de cara a la galeria. No obstant, Aida Lorenzo i Esther Llorenç asseguren que seguiran treballant per aconseguir l'anul·lació de tots els consells de guerra, recuperar la memòria històrica i evitar que el drama humà que es va viure al país caigui en l'oblit.
"Els familiars dels represaliats pel franquisme estem acostumats a ser humiliats, menyspreats", lamenten.
“Cal deixar clar que no tothom podrà recuperar les restes del seu familiar”, Directora General de la Memòria Democràtica. Maria Jesús Bono.
Totes les peticions que hem rebut de la província de Girona, 4 en total, ens demanen una actuació a les fosses del cementiri de Girona.
És important no crear falses expectatives i deixar clar que no tothom que va perdre un familiar durant la guerra o el franquisme podrà recuperar les restes. Quan es tracta d’una fossa massiva, com la del cementiri de Girona, on hi ha mig miler de persones enterrades, és molt complicat. Una bona alternativa és dignificar l’espai tal com es va fer en el cementiri de Tarragona. L’exhumació és aconsellable en casos on és possible individualitzar les despulles. A més, cal tenir present que les proves d’ADN requereixen que li hagi parents vius per línia materna.

El 7 de marzo de 2010 - Público
Málaga, la exhumación que apoyó la derecha.

 Que suerte tienen, de ser escuchados...

El 7 de marzo de 2010.
Málaga, la exhumación que apoyó la derecha
Un informe revela matanzas indiscriminadas, tras analizar 2.838 cadáveres de la represión franquista en la fosa de San Rafael .
Les fusilaron a la entrada del cementerio y a pie de fosa. A ellos les traían de las cárceles, y a sus bebés e hijos, muertos de hambre y de metralla de las calles. Tras arrojarlos a las zanjas, pegados y amontonados para aprovechar el espacio, desparramaron cal viva y sepultaron bajo tierra los cadáveres. La lluvia, después, remató el trabajo, filtrándose hasta llegar a la cal, que hirvió y desfiguró las ropas, los rostros, la piel y los músculos.
El paso del tiempo, desde 1937, hizo el resto.De los 2.838 cadáveres recuperados en la fosa del cementerio de San Rafael (Málaga) -el mayor enterramiento común de la Guerra Civil y la posguerra excavado en España- aún se desconoce el sexo de 1.262, y sólo ha sido posible identificar con cierto grado de certeza a una persona. Se trata de Vicente Córdoba, un hombre de 1,57 metros de estatura. Fue asesinado con 37 años y trabajaba para un zapatero, según el informe final de la exhumación al que ha tenido acceso Público.
El estudio completa tres años de intenso trabajo archivístico, arqueológico y antropológico, promovido por la Asociación contra el Silencio y el Olvido de Málaga. La exhumación ha sido financiada con el apoyo del Gobierno, la Junta de Andalucía (gobernada por el PSOE) y el Ayuntamiento de Málaga (PP). Entre las tres instituciones, dividieron a partes iguales más de 500.000 euros.
Tan sólo una persona tiene ahora nombre y apellido: Vicente Córdoba
Es la primera vez que un alcalde conservador, Francisco de la Torre, que proviene de UCD, apoya, con gestos y con dinero, una exhumación como esta. "Se equivoca quien le quiere poner siglas a la memoria histórica. Tiene narices que la principal fosa se haya abierto en un consistorio del PP", sostuvo José María García Márquez, historiador, en unas recientes jornadas celebradas en Sevilla.
"Al principio venían a verme los de la asociación como con recelo y me miraban muy serios, y yo les decía: Tranquilos, que yo estoy aquí para ayudar a las familias, que yo soy muy joven", afirma Carolina España, portavoz del equipo municipal del PP en Málaga. "El mérito ha sido de la asociación, que no ha politizado el tema", dice la concejal.
Sus miembros han llevado el asunto con discreción y naturalidad. En 2002, representantes de las familias se plantaron en el ayuntamiento y trataron de llegar a acuerdos para evitar que se construyera un parque sobre el cementerio de San Rafael, cerrado desde 1987. Con la llegada del PSOE al Gobierno, en 2004, el panorama cambió. Bastó una reunión con la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, y De la Torre decidió exhumar primero y construir el parque, después. En octubre de 2006 comenzaron los trabajos.
Ovación
El acto final de conciliación se escenificó esta semana en el auditorio Pablo Picasso de Málaga, donde el alcalde y la consejera de Justicia andaluza, Begoña Álvarez (PSOE), se llevaron la ovación agradecida de las familias. Ambos llegaron a aplaudir, a instancias de un asistente, al juez Baltasar Garzón. "Sin odio y sin rencores, pero sin amnesia", resume Francisco Espinosa, artífice de la exhumación y ex presidente de la asociación.
La cal viva que desfiguró los cuerpos dificulta las identificaciones
"Estuvieron fusilando desde 1937 hasta la década de 1950", afirma José Galisteo, veterano sindicalista y vicepresidente de la asociación. El trabajo de archivo de Espinosa y sus colaboradores arrojó un listado con 4.471 nombres y apellidos. En las nueve fosas de San Rafael sólo hallaron 2.838 cadáveres. ¿Dónde está el resto? Espinosa inició una investigación para saber si los cuerpos acabaron en el Valle de los Caídos, pero la respuesta oficial fue que allí sólo llegaron una veintena de cadáveres desde Málaga. Queda la duda. "Dime ahora dónde están esos cuerpos. Muchos quedarán en sarcófagos u olvidados en viejos osarios", lamenta Galisteo.
La lectura del informe revela una radiografía de la represión franquista: se desató en febrero de 1937 tras la toma de la ciudad por las tropas rebeldes, lo que dio al traste con la revolución que controló Málaga tras el golpe del 18 de julio. En dos meses, entre febrero y marzo, según el informe oficial de la exhumación, los falangistas causaron 2.044 muertes. Hasta 406 personas cayeron bajo los fusiles fascistas en abril, y otras 171 en mayo. Hasta el mes de noviembre, hubo matanzas sostenidas (34 en septiembre y 114 en julio), cuando los fusilamientos se redujeron a cuatro.
Un arma de fuego produjo la muerte en la mayoría de casos, según el documento. También aparecieron cuerpos esporádicos con huellas de haber sido golpeados con objetos contundentes. Los esqueletos estaban ubicados de forma arbitraria. Los testimonios orales recabados hablaban de que los represaliados habían sido maniatados con alambres, pero estos sólo aparecieron en una de las nueve fosas. En el resto, se entiende que los ataron con cuerdas. Los arqueólogos hallaron medallas religiosas, alguna navaja, un dominó, zapatos, botones y balas de máuser y Parravicino-Carcano, el rifle del ejército italiano.
Lápices y peines
"Venían con recelo. Yo les decía: ‘Soy muy joven’", dice la portavoz del PP
Además de los 1.262 restos sin identificar, se ha determinado que 1.138 eran hombres, 349 niños y 89 mujeres, algunas embarazadas. "La represión franquista para ellas fue distinta. Quedaban marcadas. Eran la mujer de un rojo", dice Raquel Zugasti, historiadora. Los niños no muestran signos de violencia, por lo que los arqueólogos concluyen que se trataba de huérfanos, que murieron de hambre, por bombardeos o por la metralla.
La represión fue indiscriminada. El informe final identifica personas de toda condición social: militares, ferroviarios, campesinos, artesanos, párrocos, guardias civiles... En las zanjas también se encontraron gran cantidad de lápices y peines, lo que para los investigadores -dirigidos por Sebastián Fernández, decano de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Málaga- denota cierto nivel cultural y de higiene de los detenidos.
En el Registro Civil de Málaga, desde el 7 de febrero de 1937, sólo consta, aparte del nombre del juez y el secretario, los nombres y apellidos de las víctimas, así como la causa de la muerte. Fallecían, generalmente, por "heridas por arma de fuego". "Encontrado en los alrededores del cementerio de San Rafael" era otra de las leyendas recurrentes. Es a partir de 1939 cuando se completa la inscripción con los datos adecuados.
"Sin odio y sin rencores, pero sin amnesia", sentencia Espinosa
¿Qué falta para completar la exhumación que ha logrado que el conservador De la Torre se ganara el respeto de las asociaciones de memoria, tan exigentes con la Administración? Más de 200 familias han dado ya su ADN para tratar de identificar a sus parientes, cotejándolo con el de los 2.838 restos. Las técnicas han mejorado, pero la cal viva que arrojaron los franquistas y los 70 años de enterramiento han deteriorado los restos. Los expertos advierten que serán muy difíciles las identificaciones.
En el parque, que cubrirá finalmente el cementerio, se ubicará un edificio en homenaje a los muertos. "El cubo", como lo llama la asociación y aún en proyecto, albergaría en diferentes cajas los huesos, los objetos personales, una ficha antropométrica de cada uno de los muertos... Todo esto permitiría a las familias comparar el ADN. Gobierno, Junta y Ayuntamiento se han comprometido a apoyar a los familiares en un eventual traslado de cuerpos. Será el fin de una exhumación ejemplar.
El rey, los honores y ‘el carnicerito’
“El dolor de las víctimas de Málaga es el dolor de todas las víctimas”, reza una nota que preparan varias asociaciones de memoria histórica. En el texto, le piden al rey que visite la fosa de San Rafael y que retire los honores a Carlos Arias-Navarro, marqués y grande de España. Este, que protagonizó como fiscal la represión en Málaga, es conocido como ‘el carnicerito’ por su crueldad. Arias, presidente del Gobierno en 1975, anunció, compungido, la muerte de Francisco Franco.

Imatge de complement Ampliar imatge
El 26 de març de 2010. El Punt.
La fiscalia del Suprem refusa la revisió del judici a Companys, que dóna per anul·lat.

26 de març del 2010

DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC.
 
La fiscalia del Suprem refusa la revisió del judici a Companys, que dóna per anul·lat. Divisió al govern sobre la resolució del cas, que ERC veu «vergonyosa» i ICV considera que restitueix l'honorabilitat al President.
 
La junta de fiscals de sala del Tribunal Suprem veu «improcedent» presentar un recurs de revisió per anul·lar els judicis sumaríssims franquistes al president de la Generalitat republicana Lluís Companys, afusellat el 1940. La fiscalia entén que la llei de la memòria històrica ja deixa sense validesa les sentències condemnatòries, perquè han estat «expulsades» de l'ordenament jurídic. ERC va posar el crit al cel ahir pel fet que s'intenti tancar el cas «de la manera més vergonyosa possible». «Només el Tribunal Suprem i la justícia ordinària poden decidir» la nul·litat, va recordar el secretari general republicà, Joan Ridao, que denuncia una «interpretació impossible» de la llei. En canvi, a ICV es congratulaven d'un «èxit» que restableix l'honorabilitat de Companys.
Les discrepàncies entre ERC i ICV sobre la llei de la memòria històrica es van reproduir ahir en saber-se que la junta de fiscals de sala del Tribunal Suprem, màxim òrgan assessor del fiscal general de l'Estat, Cándido Conde Pumpido, descarta demanar la revisió de les sentències a Companys a la sala militar de l'alt tribunal.
Els republicans, que van rebutjar la llei el 2007 perquè no incloïa el supòsit d'anul·lació, afirmen que només un tribunal, i no la fiscalia, pot declarar nul·la una sentència judicial, a diferència del que passa a Alemanya amb els tribunals del nazisme. Per això, critiquen que es faci una «interpretació impossible» de la llei de la memòria històrica, que sí que va rebre el suport d'ICV. Ridao pensa que la fiscalia «fa veure» que la causa a Companys està anul·lada emparant-se en la llei. En la mateixa línia, el vicepresident del govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, insistia que no és competència de la fiscalia declarar nul un judici.
En canvi, amb «gran satisfacció», el seu company ecosocialista a l'executiu i conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura, veia «restituïda l'honorabilitat des de tots els punts de vista» de Companys i jutjava com un acte de justícia la decisió de la fiscalia, que disposa que tant la sentència que va condemnar a mort el president màrtir com la que va ordenar l'embargament dels seus béns són «nul·les de ple dret» per «aplicació directa» de la llei, que «expulsa» les dues sentències de l'ordenament jurídic espanyol.
El president de la Generalitat, José Montilla, va restar importància a les divergències entre els socis de govern, que va atribuir a la posició que van mantenir durant el debat de la llei. «Cadascú és coherent amb les seves posicions», va dir Montilla, que es va mostrar satisfet pel «gest sense precedents» dels fiscals. És la primera vegada que es considera nul un judici sumaríssim del franquisme. La fiscalia sosté que la revisió del cas Companys podria comportar una allau de peticions d'altres casos similars, per als quals es requereix que s'aportin proves noves. Recorrent a una interpretació de la llei s'estalvia, doncs, tot un procés llarg i complicat i el «col·lapse» de la justícia. Concretament, la llei declara que «els tribunals franquistes i les seves condemnes, dictades per motius polítics o de creença, són il·legítims», però no parla d'anul·lació.
Per la seva banda, CiU va reaccionar dient que la nul·litat basada en la llei de la memòria històrica «ens apropa a la reparació de la figura de Companys». El portaveu de la federació al Parlament, Oriol Pujol, va convidar el tripartit a no encetar una disputa sobre si la decisió és suficient o insuficient: «Té valor que cap dels dos judicis a Companys no tingui cap aparença de legalitat.». «No ens resignem»
La Generalitat va exigir l'octubre del 2009 a la fiscalia general de l'Estat que interposés un recurs de revisió de la sentència al Tribunal Suprem per aconseguir la nul·litat. Els republicans recorden que encara hi ha oberta una via per aconseguir-la: que la néta per part de mare del President, Maria Lluïsa Gally, amb el suport de la Generalitat, interposi un recurs. «No ens resignem», va alertar Ridao. Setanta anys després de la mort de Companys, l'únic president escollit democràticament a Europa afusellat, la seva causa només havia aconseguit fins ara un document de reparació de la memòria, entregat l'octubre passat pel govern espanyol a Gally en presència del conseller Saura. L'executiu del PSOE, però, va evitar sumar-se a la petició de nul·litat que va fer la Generalitat.
 

Imatge de complement Ampliar imatge
El 31 de març de 2010 - El País.
Jiménez Villarejo ve fraude de ley en la decisión del fiscal sobre Companys.

EL PAÍS.

 Miércoles, 31/3/2010

 
Jiménez Villarejo ve 'fraude' de ley en la decisión del fiscal sobre Companys.
 
Montilla se da por satisfecho y acepta no recurrir la sentencia ante el Supremo.
 
ÀNGELS PIÑOL / MAIOL ROGER – Barcelona.
 
La Junta de Fiscales de Sala acordó ayer una decisión que promete provocar polvareda política: considerar que no es necesario presentar un recurso de revisión ante el Tribunal Supremo para anular el juicio sumarísimo en el que se condenó a muerte al presidente de la Generalitat Lluís Companys. La fiscalía alega que no tiene que dar ese paso porque, en aplicación de la Ley de la Memoria Histórica, los juicios franquistas ya son de por sí nulos. La clase política, encabezada por el presidente de la Generalitat José Montilla, acogió con complacencia la decisión. Sólo Esquerra Republicana discrepó y la tachó de "vergonzosa".
El ex fiscal jefe de Cataluña y ex fiscal anticorrupción Carlos Jiménez Villarejo fue categórico y la calificó de "fraude de ley". "El fiscal es sólo una parte del proceso y no hay nulidad hasta que lo dicta un tribunal. Su actuación no es admisible", dijo Villarejo, que expresó su "tristeza" y "decepción" ante la decisión de los fiscales y por la forma en que la ha encajado buena parte del Gobierno de izquierdas. "Companys seguirá siendo un rebelde culpable, un delincuente. Según la Ley de Enjuiciamiento Criminal, mientras no se anula la sentencia, los condenados no pueden declararse inocentes".
El caso Companys desencadenó ayer un nuevo desencuentro en el tripartito. Montilla avisó que no es jurista, pero se declaró "satisfecho" porque cree que pone punto final a una reivindicación histórica de su Gobierno. "Ya se ha hecho desde el campo político y ético, y ahora se añade la restitución desde el campo judicial", dijo tras la celebración de los actos de los 30 años del Parlament. Iniciativa dio por buena la decisión de los fiscales y CiU señaló que "se acerca" a reparar la figura de Companys. Joan Ridao, diputado de ERC, se desmarcó por completo y avisó que no se rendirá ante la forma en que la fiscalía quiere dar carpetazo al asunto.
Maria Lluïsa Gally, nieta del presidente Companys, dijo estar de entrada "contenta", aunque no quiso ir más allá, a la espera de leer con detenimiento el documento. El Consell Executiu acordó en octubre de forma solemne, coincidiendo con el último aniversario del fusilamiento de Companys, solicitar a la fiscalía que presentara un recurso ante el Supremo para pedir la anulación del juicio. La paradoja es que seis meses después socialistas y ecosocialistas den por válido que no se formule el recurso, porque el argumento que esgrime ahora la fiscalía de ampararse en la Ley de la Memoria Histórica ya lo conocían entonces. Villarejo, que está comprometido con el el Memorial Democrático y precisamente se encuentra elaborando un informe jurídico sobre el caso Companys, señaló anoche que los fiscales debían cursarlo aún a riesgo de perderlo.
"Que tengan la valentía de hacerlo. En 1999, el fiscal Javier Moscoso, sin que le amparara la Ley de la Memoria Histórica, recurrió la condena del militante comunista Julián Grimau ante la Sala Quinta del Supremo. Y la perdió. Mi hermano, presidente de esa sala, emitió un voto particular por considerarla una arbitrariedad". Fuentes de la Fiscalía del Tribunal Supremo advirtieron ayer de que su decisión ha dejado el caso cerrado. El dictamen, en cualquier caso, es ambiguo: primero, rechaza las pretensiones de la Generalitat y se declara "legalmente improcedente" pedir al Supremo la revisión del caso. Pero luego, en su argumentación, considera nula la sentencia de Companys. En el documento se analizaba la Ley de Memoria Histórica, que declara "ilegítimos" los juicios. En la redacción de la ley, se pactó esta definición para evitar declarar la nulidad de todos los juicios franquistas. La fiscalía cree que este término ya es suficiente y que de él se desprende que las condenas son "nulas de pleno derecho por aplicación directa" de la ley.

Cercador

Imatge de complementAmpliar imatge
El "cas Companys" i el decret de la fiscalia
Imatge de complementAmpliar imatge
2 de maig de 2010
De Javier Marías
Público del 26 de juny de 2010
Imatge de complementAmpliar imatge
Entrevista. El Punt

ESTHER LLORENÇ ASSOCIACIÓ DE FAMILIARS DE REPRESALIATS PEL FRANQUISME.

“No volem venjança, sinó tan sols tancar ferides”
16/03/11 02:00 - Puri Abarcaemail protegit

Esther Llorenç va tornar de l'exili amb la mare i ara viuen a Figueres.

Canal: Entrevistes
Aïda Lorenzo i Esther Llorenç van tornar de l'exili de París pensant que, amb la democràcia, tot hauria canviat. Però diuen que es van equivocar, que no hi ha hagut una transició real i que el cas dels represaliats no s'ha abordat per por de desenterrar històries. I una prova n'és, asseguren, que a hores d'ara els socis més ancians de l'AFRF encara no tenen clar que no puguin patir represàlies si denuncien el franquisme.

El 8 de març passat va fer 72 anys dels primers afusellaments perpetrats per les tropes franquistes a Girona. La portaveu de l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme (AFRF) fa anys que, juntament amb la seva mare i presidenta de l'entitat, Aïda Lorenzo (el seu pare va ser un dels afusellats l'any 1939), lluiten per recuperar i dignificar la memòria de les víctimes del dictador. Més de 750 famílies de Catalunya, França, Anglaterra i l'Amèrica del Sud s'han unit a les reclamacions de l'associació, però el procés és ara en un punt mort. Esther Llorenç es mostra notablement decebuda amb la llei de la memòria històrica. Quines mancances té, segons vostè, aquesta llei aprovada pel govern de l'Estat?

La llei no reconeix els represaliats ni les víctimes del franquisme; només s'homenatja els presoners, i això és vergonyós. Als afusellats no se'ls ha fet justícia, perquè els consells de guerra no estan anul·lats i nosaltres no ens conformem que es declarin il·legals els judicis. No volem indemnitzacions, sinó que es reconeguin els represaliats i s'anul·lin els consells de guerra, i per això recollim signatures ara. Segons aquesta llei, nosaltres no som víctimes.

Vostès es queixen també que no s'aplica la llei sobre la localització i identificació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.

Vam demanar a la direcció general de Memòria Democràtica de l'anterior govern català i a l'Ajuntament de Girona que es compleixi la llei i ens deixessin exhumar els cossos dels nostres familiars. Ens van negar el nostre dret a treure els cossos argumentant que és impossible conèixer, amb les tècniques actualment disponibles, el lloc exacte on hi ha les restes de cada persona enterrada. Però fa uns anys es va autoritzar l'exhumació dels cossos d'una família al cementiri de Girona. Per què ara no? Per què es va votar una llei si ara no es pot aplicar?

Quina resposta obtenen dels partits polítics?

ICV se'ns ha portat molt malament des del Memorial Democràtic. Només ha sabut establir regles, fins i tot per instal·lar monuments, però no ens ha solucionat res. A CiU li hem d'agrair que ens va pagar advocats i va portar 74 casos de represaliats al Tribunal Suprem, l'any 2003. I ara, els únics que sembla que ens emparen són els d'ERC, que intenten canviar la llei de la memòria històrica. No perdo les esperances, i si els de CiU ens van ajudar abans, crec que ara que estan en el govern també ens podran donar un cop de mà.

Com considera que es faria justícia, doncs, en aquests casos?

Volem recuperar els cossos dels nostres familiars i que s'anul·lin els consells de guerra. No volem venjança; tots els criminals són morts. Es tracta de tancar ferides, perquè això és una cosa que portes a dins tota la vida, i recuperar la memòria amb una sensació de dignitat. S'ha de tenir en compte que és gràcies a les persones que hi ha en aquestes fosses dels cementiris que ara hi ha democràcia.

Què li fa pensar que la situació pot canviar?

Un moment o un altre s'han de posar les coses sobre la taula i el país ha de demostrar que pot tenir coratge de tirar endavant i denunciar un crim, un genocidi, encara que surtin tots els noms i alguns governants tinguin por de ser assenyalats amb el dit pel que van fer els seus avis. No han de tenir por, perquè tothom entendrà que ningú és responsable del que van fer els seus antecessors.


Imatge de complementAmpliar imatge
El 7 de juny de 2010
Le juge a été suspendu pour avoir enquêté sur les crimes du franquisme.

MIDI LIBRE RÉGION

Le 7 juin 2010


Catalogne.
Manifestation pour le juge Garzon.
RAPPEL : Le juge a été suspendu pour avoir enquêté sur les crimes du franquisme

Une centaine de manifestants, pour la plupart français, se sont rassemblés hier dans la ville frontière espagnole de La Jonquera (Catalogne) en signe de soutien au juge Baltasar Garzon, suspendu pour avoir enquêté sur les crimes amnistiés du franquisme.
Regroupés sur la place de la mairie, les manifestants ont déployé une banderole rédigée en espagnol « Apoyo a Garzon, justicia y verdad » (soutien à Garzon, justice et vérité), ainsi que de nombreux drapeaux de la République espagnole. Plusieurs associations de Républicains et réfugiés antifranquistes étaient présentes, notamment l'Association pour le souvenir de l'exil républicain en France et l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme. Une délégation a été reçue par le maire. Le c onseil général du pouvoir judiciaire (CGPJ) espagnol avait suspendu de ses fonctions Baltasar.

Garzon à la mi-mai. Le juge est poursuivi par des organisations d'extrême droite pour avoir voulu en 2008 enquêter pour la première fois sur les disparus de la Guerre civile (1936-1939) et de la dictature franquiste (1939-1975), en enfreignant "sciemment" la loi d'amnistie générale de 1977.

Imatge de complementAmpliar imatge
El 7 de juin de 2010

Midi Libre.com

La Jonquera.
Le 7 juin 2010

Catalogne Manifestation pour le juge Garzon.
Le juge a éte suspendu pur avoir enquêté sur les crimes du franquisme.
Une centaine de Français manifestent pour le juge Garzon à la frontière espagnole.
Une centaine de manifestants, pour la plupart français, se sont rassemblés aujourd'hui dans la ville frontière espagnole de La Jonquera (Catalogne) en signe de soutien au juge Baltasar Garzon, suspendu pour avoir enquêté sur les crimes amnistiés du franquisme.

Regroupés sur la place de la mairie, les manifestants ont déployé une banderole rédigée en espagnol "Apoyo a Garzon, justicia y verdad" (soutien à Garzon, justice et vérité), ainsi que de nombreux drapeaux de la République espagnole. Plusieurs associations de Républicains et réfugiés antifranquistes étaient présentes, notamment "l'association pour le souvenir de l'exil républicain en France" et l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme. Une délégation a été reçue par le maire. Les manifestants se sont ensuite rendus en cortège au musée de l'exil républicain à la Jonquera où ils ont tenu une réunion.
Le Conseil général du pouvoir judiciaire (CGPJ) espagnol avait suspendu de ses fonctions Baltasar Garzon à la mi-mai à la suite d'une décision prise par un magistrat du Tribunal suprême d'ordonner l'ouverture du procès du juge pour "forfaiture" (abus de pouvoir).
M. Garzon est poursuivi par des organisations d'extrême-droite pour avoir voulu en 2008 enquêter pour la première fois sur les disparus de la Guerre civile (1936-1939) et de la dictature franquiste (1939-1975), en enfreignant "sciemment" la loi d'amnistie générale de 1977.
Le juge de 54 ans encourt une peine de 20 ans d'interdiction d'exercice de sa fonction de juge. Il a toutefois été autorisé depuis par le CGPJ à travailler à la Cour pénale internationale (CPI) de La Haye.


Imatge de complementAmpliar imatge
El 7 de juny de 2010

9diari
Figueres
la ciutat dels detalls.

Home, Gent i Oci Cultura i espectacles

El Col•legi d’Advocats de Figueres analitza les represàlies del franquisme en un acte obert a tothom .

El Col•legi d’Advocats de Figueres analitza les represàlies del franquisme en un acte obert a tothom
DILLUNS, 7 DE JUNY DE 2010 09:43

S’exposaran diversos judicis sumaríssims i consells de guerra.
El Col•legi d’Advocats de Figueres, interessat per la historia de la ciutat, analitzarà el període que fa referència als anys de la postguerra civil en un acte obert al públic. El proper dia 10 de juny a les 19:00 hores se celebrarà a la seu de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Figueres, carrer Llers, 13, una conferència a la qual s’ha convidat a l’Associació de familiars de Represaliats pel Franquisme, i que comptarà amb la intervenció de dues de les seves fundadores: Aida Lorenzo i Esther Llorenç.

Durant l’acte es parlarà de la Llei de Responsabilitats Polítiques, aprovada l’any 1939 i amb caràcter retroactiu a l’any 1934. A l’acte també s’exposaran els consells de guerra que es van dur a terme en aquella època: des de la denuncia, fins al judici, la composició del tribunal i altres aspectes que tenen a veure amb el dret i la justícia.

S’exposaran, per part de l’Associació, judicis prou interessants com ara el judici contra Lluís Companys, Carles Rahola i Joan Lorenzo. Aquest dos últims van ser jutjats i afusellats a les tàpies del cementiri de Girona l´ any 1939, i es dona el cas que Juan Lorenzo era el pare d’Aida Lorenzo.

L’acte, obert a tothom que estigui interessat en el tema, el presentarà el degà del Col•legi d’Advocats de Figueres, Jaume Torrent.


Imatge de complementAmpliar imatge
El 9 de juny de 2010

El Punt - 9 de juny del 2010
DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC


Unes cent persones, a l'acte de suport a Garzón a la Jonquera
Volen justícia pels crims franquistes
07/06/10 02:00 - La Jonquera - dani vilà

Un centenar de persones van participar ahir al Museu de l'Exili de la Jonquera en l'acte a favor del jutge Baltasar Garzón. Bàsicament, associacions d'exiliats a la Catalunya del Nord, de França i també de Catalunya i l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme van expressar el desig que la justícia espanyola «busqui la veritat sobre els crims franquistes». Deu associacions que vetllen per la memòria dels republicans exiliats i les víctimes de Franco van reclamar ahir des del Museu de l'Exili que es restitueixi el jutge Garzón en la causa que investigava els crims de la dictadura franquista. Els portaveus de les associacions van manifestar la necessitat que «els crims de Franco siguin reconeguts coma assassinats», i la voluntat «que es faci justícia, no pas venjança». En aquesta línia, els participants consideren que hi ha tres paraules claus, que són «veritat, justícia i reparació», i l'aplicació de la llei internacional. A més, consideren una «vergonya» que la justícia adopti les mesures demanades per una entitat com ara la Falange Espanyola.
Entre els participants hi havia l'alcalde de la Jonquera, Jordi Cabezas, que va donar suport a l'acte subratllant «les reminiscències feixistes que suposa la Falange», però també va assenyalar les llums i ombres del mateix Garzón amb les intervencions realitzades contra grups independentistes arran dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona i la persecució de l'esquerra abertzale.

Imatge de complementAmpliar imatge
El 8 de juny de 2010

Hora Nova – Gemma Arché.

El 8 de juny de 2010

Manifestació. A La Jonquera.

Uns 150 exiliats republicans mostren el seu suport a Garzón.

Un centenar i mig de persones, bàsicament membres d’associacions que treballen per mantenir viu el record dels exiliats republicans i les víctimes del franquisme, es van trobar diumenge a la Jonquera per donar suport al jutge Baltazar Garzón, que ha estat suspès precisament per investigar els crims del franquisme. El punt de trobada va ser l’Ajuntament, on el portaveu de l’Associació per al Record de l’Exili republicà a França va llegir un manifest en què les 14 entitats sotasignants reclamaven “veritat, justícia i reparació” a l’entorn dels crims de la postguerra. Els exiliats volen que els crims siguin investigats i els seus culpables condemnats, que les persones enterrades a les fosses comunes siguin identificades, i que les sentències contra persones com Lluís Companys, Salvador Puig Antich, Julià Grimau o Juan Lorenzo Alcalde siguin anul•lades. Desprès de l’acte protocol•lari, la comitiva que estava encapçalada per l’alcalde de la Jonquera, Jordi Cabezas, i el director del Museu Memorial de l’Exili, Jordi Font es va desplaçar fins al museu rere pancartes en les quals hi havia inscrits missatges com “suport a Garzón. Justícia i veritat”.

Imatge de complement
Público, el 10 de juny de 2010

Público, 10.06.10.


La ciencia clama contra la impunidad del franquismo.

Un millar de científicos critica a la derecha por silenciar el pensamiento crítico
Un millar de intelectuales relacionados con la ciencia y la universidad manifestó este miércoles su repulsa a las críticas que la "amalgama ideológica liberal-conservadora" ha iniciado para perseguir el compromiso público contra la impunidad del franquismo. Los científicos presentaron un manifiesto en la sede del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) en Madrid en una cita que homenajeó también el papel del rector de la Complutense, Carlos Berzosa, por organizar el acto de apoyo al juez Baltasar Garzón que el PP tildó de "antidemocrático".
El manifiesto reclama el papel crítico de los creadores ante "la crisis del modelo económico, la decepcionante respuesta política y judicial ante el clamor de las víctimas del franquismo, y el creciente cuestionamiento de la versión oficial de la transición a la democracia". El ex director general de la Unesco, Federico Mayor Zaragoza, reclamó "el derecho a la memoria" de los que, como él, quieren "saber qué pasó y dónde pasó".
Mayor, ex ministro de Educación en el Gobierno de Adolfo Suárez, reclamó a los científicos que "se expresen libremente". "Ahora que nos pasamos la vida hablando de que la educación es la manera de llegar al trabajo, reclamo la definición de educación que hacía Giner de los Ríos: Educación es dirigir nuestra vida, que no nos digan lo que tenemos que hacer".
Los científicos mostraron su indignación antes la reacción de líderes del PP como Esperanza Aguirre que, ante el acto de apoyo a Garzón, manifestó "estupor y escándalo por un acto de coacción a los jueces del Supremo en un centro sostenido con los impuestos de todos los madrileños". Berzosa se comparó con Miguel de Unamuno cuando, enfrentado a Millán Astray en Salamanca, gritó "venceréis pero no convenceréis" en protesta por los fusilamientos franquistas.
Maltrato a las víctimas
El pensador Manuel Reyes Maté denunció el maltrato a las víctimas de la represión que fueron tratadas por los filósofos como "florecillas del camino a las que hay que pisotear para el progreso" y cuya memoria ha sido considerada por los políticos como "peligrosa".
Previamente a la presentación del manifiesto, una plataforma universitaria llamada Ciudadanos Perplejos, entregó a la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica 2.300 firmas de profesores universitarios, investigadores del CSIC y de otros organismos en favor de la "normalidad democrática". "Es nuestro deber y nuestro derecho luchar contra la injusticia", clamaron en este manifiesto.

Imatge de complement Ampliar imatge
El 15 de juny de 2010

Público – 15 de juny de 2010

"Pedimos que la justicia se haga carne"
Entrevista a Juan Diego y Aitana Sánchez Gijón

•La cultura clama contra la impunidad en España
•La Cultura, contra la impunidad del franquismo

Juan Diego y Aitana Sánchez Gijón prestan su imagen y su voz a dos de las 114.000 víctimas del franquismo cuyas familias esperan una investigación judicial del crimen. La actriz representa en la campaña Cultura contra la Impunidad a una de las 13 rosas, las mujeres fusiladas en mayo de 1939 en Madrid. Juan Diego, al militante socialista Feliciano Marcos Brasa, secuestrado y asesinado en León en 1936.
¿Por qué es necesario hacer una campaña que haga visibles a estas víctimas?
Aitana Sánchez Gijón: Prestamos nuestra cara conocida porque es necesario que se haga justicia y, si un rostro famoso puede ser útil para víctimas que han sido silenciadas durante décadas, considero necesario comprometerme.
Juan Diego: Digamos que lo necesario ahora es que la justicia se haga carne, se haga realidad palpable. Que los familiares vean que su reclamación es tenida en cuenta de una vez.
¿Por qué se ha tardado tanto en conocer estos casos?
J. D.: La izquierda no supo explicar su origen cuando accedió al poder en la década de 1980. El PSOE no supo decir que no habían aparecido ahí por obra y gracia de Dios. Hay un pasado que no fue contado y que dio lugar a un sistema democrático que no ha dado voz a todos. Lo digo claramente, a Izquierda Unida le cuesta cinco veces más que al PSOE tener representatividad y eso es injusto.
A. S. G.: Un sistema electoral injusto ha impedido que amplios sectores de población tengan en cuenta las reclamaciones de estas familias que la democracia no ha sabido tener en cuenta.
¿Que les ha dejado personalmente la implicación en un proyecto como este?
J. D.: Creo que todos los que hemos estado en este estreno podemos decir que es uno de los actos más emocionantes que hemos vivido nunca. Ha estado lleno de silencios, sollozos y humanidad.
A. S. G.: Creo que lo que estamos viviendo estos días es una conclusión de una Transición que no dejó una democracia completa. Más que una segunda transición es el cierre de un círculo. Pienso que la democracia sin reparación está incompleta.

Imatge de complement Ampliar imatge
el 15 de juny de 2010

Público – El 15 de juny de 2010


La cultura clama contra la impunidad en España
Actores, músicos y escritores dan visibilidad a las víctimas del franquismo a través de una campaña. Quince anuncios exigen la búsqueda de los desaparecidos y una investigación judicial
DIEGO BARCALA MADRID 15/06/2010 00:05

Los artistas junto algunos de los familiares de las víctimas a las que han prestado su imagen, ayer, en los cines Princesa de Madrid. GUILLERMO SANZ
El mundo de la cultura mandó ayer un recado al Gobierno de parte de las víctimas del franquismo. "Mi familia sigue buscándome. ¿Hasta cuándo?", termina cada uno de los 15 vídeos que la Plataforma Cultura contra la Impunidad presentó en Madrid. Los anuncios, dirigidos por la realizadora Azucena Rodríguez, con guión de la escritora Almudena Grandes, reclaman al Estado justicia y reparación para la memoria republicana.
Los artistas del cine, la música y la literatura prestan en la campaña su imagen a una víctima de la represión franquista desatada tras el golpe de Estado de 1936 que continuó durante cuatro décadas de dictadura. Pedro Almodóvar habla en nombre de Virgilio Leret, aviador fusilado en Marruecos a las pocas horas de estallar la sublevación. "Mis compañeros me convierten en el primer militar asesinado por cumplir su deber. No tuve juicio, ni abogado, ni sentencia. Mis hijas siguen buscándome. ¿Hasta cuándo?", dice el realizador.
"Me llamo María Álvarez. Ayudo a los guerrilleros como puedo, con ropa, comida, medicinas. Pago por ello con penas de cárcel y destierro. (...) En julio de 1951 me detienen con mi hermano Marcelino. En el camino, nos matan por la espalda a los dos. A eso lo llaman ellos aplicar la ley de fugas. No tuve juicio, ni abogado, ni sentencia. Mi familia sigue buscándome. ¿Hasta cuándo?", señala el testimonio representado por Pilar Bardem.
"No tuve juicio ni abogado. Mi familia sigue buscándome. ¿Hasta cuándo?"
Cada testimonio finaliza con el ruido de disparos de fusil. La directora Azucena Rodríguez acudió a un archivo histórico de sonidos para obtener el terrible ruido exacto de los fusilamientos para conseguir el mayor realismo posible. "Quisimos hacer algo sobrio, nada panfletario. Por eso utilizamos una imagen sencilla que explique sin más el drama", explicó la realizadora.
El efecto buscado consiguió emocionar a las familias que han prestado las biografías de sus antepasados para la campaña. Es el caso de Antonia Parra, que no pudo evitar las lágrimas al escuchar al escritor Juan José Millás, representar el papel de su padre, Antonio, fusilado con 34 años en Marchena (Sevilla). "Mi madre siempre creyó que lo habían matado por leer mucho", recordaba Antonia a la puerta del cine. Millás explicó la emoción que sintió al conocer los detalles de la muerte del padre de Antonia: "Su mujer enterró los libros de su marido en el patio de su casa. Esa imagen es terrible. Es como si enterraran pajarillos vivos".
Antonia cuenta que su madre desenterró años después esos libros para quemarlos. "Sólo se quedó con tres. Un diccionario, un libro de gramática y otro de medidas. Los que pensó que no eran peligrosos", recuerda.
"Estas historias no están en los libros de texto"
"Las historias que cuentan estos vídeos no aparecen en los libros de texto. Cada testimonio termina con una pregunta: ¿Hasta cuándo? En gran parte de los 113.000 casos el final ha estado con la muerte en democracia de los familiares sin haber llegado a saber dónde está su padre, abuelo...", reflexionó el presidente de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, Emilio Silva, nieto de un fusilado.
"Es una obligación que el Estado se encargue de buscar a los desaparecidos"
El sentido de la campaña fue explicado con claridad por el actor hispano argentino, Juan Diego Botto. "En el país del que yo procedo cualquier familiar de un desaparecido puede acudir a una oficina del Gobierno a solicitar información y el Estado le facilita toda la documentación que exista. Es más fácil de lo que parece. Es una obligación que el Estado se encargue de buscar a los desaparecidos y que no lo haga de una manera subsidiaria", denunció el actor.
Las familias de las víctimas de la represión lamentan que la única manera que tienen de buscar a sus seres queridos es acudir a una asociación como la que dirige Silva, que cuenta con voluntarios que hacen huecos en sus trabajos para acudir los fines de semana a buscar fosas comunes. "Sólo tenemos testimonios orales que dicen dónde pudo estar enterrado", añade Olga Rodríguez, biznieta de la víctima interpretada por Juan Diego Botto.
Los actores agradecieron la "generosidad", el "coraje" o la "paciencia" de los familiares como Hilda Farfante, hija de dos maestros republicanos fusilados en Asturias, que respondió: "Gracias a los artistas por prestar sus rostros jóvenes y vidas exitosas a nuestras historias". "El objetivo es que nunca más haga falta que volvamos. Ojalá sea así", concluyó Almudena Grandes.

Imatge de complement
El 15 de juny de 2010
Almodóvar: "Mellamo Virgilio, el primer asesinado por cumplir con su deber"

Almodóvar: "Me llamo Virgilio, el primer asesinado por cumplir con su deber"
Artistas y escritores dramatizan en un vídeo 15 casos de víctimas del franquismo
NATALIA JUNQUERA - Madrid - 15/06/2010

"Me llamo Virgilio Leret. Soy aviador, jefe de las fuerzas aéreas de la zona oriental de Marruecos. Me niego a apoyar la sublevación, y al amanecer del 18 de julio de 1936 mis compañeros me convierten en el primer militar asesinado por cumplir con su deber...", se escucha al cineasta Pedro Almodóvar.

"Las balas no le querían, nadie se atrevía a matarlo" .

"No tuve juicio, ni abogado, ni sentencia", concluyen los relatos Silva espera que el vídeo sirva para avergonzar al Poder Judicial
"Me llamo Virgilio Leret. Soy aviador, jefe de las fuerzas aéreas de la zona oriental de Marruecos. Me niego a apoyar la sublevación, y al amanecer del 18 de julio de 1936 mis compañeros me convierten en el primer militar asesinado por cumplir con su deber...", se escucha al cineasta Pedro Almodóvar. "Me bajan del camión y él puede ver cómo me violan dos hombres. Después, me pegan un tiro y esconden mi cadáver", continúa Maribel Verdú. "El cura de mi pueblo me denuncia por no estar casada por la iglesia. Primero me excomulgan, luego me rapan, por fin, me fusilan con otras 16 mujeres. Después de enterrar nuestros cuerpos en un lugar desconocido, denuncian también a mi marido. Con él matan al mayor de nuestros siete hijos", relata Almudena Grandes. Son extractos de las 15 vidas de víctimas del franquismo en las que se han encarnado 11 actores, dos escritores, un cantante y un director de cine para denunciar su muerte violenta e impune. "No tuve juicio ni abogado ni sentencia", concluyen la mayoría de los relatos recogidos en el vídeo de 10 minutos, interpretados además por Javier Bardem, Juan Diego, Aitana Sánchez-Gijón, Juan Diego Botto, Carmen Machi, Paco León, Pilar Bardem, José Manuel Seda, Hugo Silva, María Galiana, Juan José Millás y Miguel Ríos. Todos, como la cineasta Azucena Rodríguez, autora del documental, lo han hecho gratis.
El vídeo, que se presentó ayer en los cines Princesa de Madrid, concluye con el estruendo de la descarga de un pelotón de fusilamiento, que sirve también para separar cada relato. El aplauso tardó en llegar en el estreno. La reacción inmediata fue un espeso silencio. Al encender las luces, muchos lloraban. "Nunca hemos sentido tan fuerte un personaje como ahora", explicaba, muy emocionado, el actor Juan Diego. "Nunca he asistido a un acto tan emotivo. Ni siquiera cuando se te mueren familiares... Esto es como si se te muriera España. Nunca lo olvidaré", añadió.
Emilio Silva, presidente de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, explicó que un vídeo como este "era necesario porque las historias de estas personas no están en los libros de texto". Silva confió en que "no solo sirva para avergonzar a los jueces que han perseguido a un juez por investigar unos crímenes reales", sino para forzar a que "hagan algo". "Realidades como la que ha ocurrido en el Tribunal Supremo matan una democracia", añadió.
En primera fila, muy emocionados, se cogían de la mano los familiares de las víctimas retratadas por actores oscarizados y prestigiosos escritores. "¡Muchísimas gracias! No me puedo creer que gente tan exitosa nos haya dedicado tanto tiempo", decía Hilda Farfante, hija de dos maestros fusilados en 1936 con solo 24 horas de diferencia: Ceferino y Balbina, a quien María Galiana, que antes de ser actriz fue profesora, interpreta en el vídeo.
También en primera fila, recién llegada de Marchena (Sevilla), estaba Antonia Parra. "Para mí ha sido muy emocionante conocerla", explicaba el escritor Juan José Millás, que en el documental se pone en la piel de Antonio, su padre, un jornalero de 34 años. Ella no llegó a conocerle. "Lo fusilaron el 4 de septiembre de 1936, y yo nací el 4 de noviembre", contaba ayer. Millás explicó que le había impresionado cómo la esposa del jornalero había enterrado en el patio los libros que había en casa. "Sabía que lo habían matado por leer", explicó.
El actor Paco León lo tuvo más fácil, o quizá todo lo contrario. Se metió en la piel de su bisabuelo, Joaquín, maestro en un pueblo de Sevilla. "Uno de mis alumnos me denuncia por republicano y me detienen. Mi hijo mayor me lleva comida a la cárcel hasta que un día le dicen que ya no hace falta. Me han fusilado. No tuve juicio, ni abogado, ni sentencia. Mi familia y mi bisnieto, Paco León, me siguen buscando. ¿Hasta cuándo?".

Imatge de complementAmpliar imatge
El Punt - El 15 de setembre de 2010
Novè llibre d'Aïda Lorenzo i Esther Llorenç sobre els represaliats

El Punt - Dimecres, 15 de setembre del 2010
Girona
Cultura

Herois oblidats i amagats
Novè llibre d'Aïda Lorenzo i Esther Llorenç sobre els represaliats


Aïda Lorenzo Rosa (Figueres, 1937) i Esther Llorenç Rodríguez (Figueres, 1962) són mare i filla i, també, filla i néta, respectivament, d'un guàrdia civil republicà afusellat pels franquistes i enterrat en una fossa comuna del cementiri de Girona: una injustícia que les ha impulsat a crear i a dirigir l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme, guardonada amb la Creu de Sant Jordi el 2006, i a portar a terme una intensa investigació que, de moment, ha tingut com a resultat nou llibres, tots ells publicats per CCG Edicions, en els quals han tret a la llum centenars d'històries tràgiques com la del seu pare, amagades fins ara pel pes de la història i de l'oblit.
El seu novè llibre es titula Morir en el temps del franquisme i té com a protagonista destacat el polític figuerenc Josep Puig Pujades (1883-1949). Aquest home just, actiu, compromès i “profundament republicà” va ser tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Figueres, comissari de la Generalitat a Girona i, com a parlamentari, va participar en l'elaboració de l'Estatut de Catalunya del 1931. També va ser un dels fundadors del periòdic Empordà Federal i, durant la guerra, va ser cònsol de la República a Perpinyà i a Lió. Va morir a l'exili i en la misèria. La Falange va expropiar la casa i la sastreria familiar (Puig París) i, segons Lorenzo i Llorenç, “alguna gent benestant de Figueres el va denunciar perquè no el deixessin tornar mai més a la ciutat”. L'Ajuntament de Figueres ha pogut recuperar en els últims anys part de la documentació personal de Josep Puig Pujades.
El llibre s'obre amb un pròleg de Francesc Canet, vicealcalde de Figueres i diputat al parlament espanyol per ERC, i recull en el primer capítol, juntament amb el de Puig Pujades, altres casos de represaliats de l'Alt i el Baix Empordà, com ara Josep Juanola Vilalta, Martí Verges Raban El Bufa, Leandre Malé Garcia, Antoni Iborra Ríos i José Vila Bou. També s'hi inclouen dues llistes de persones, veïnes o naturals de Figueres, que van ser afusellades a les tàpies del cementiri de Girona i al Camp de la Bota, respectivament.
Garrotxa i Ripollès
En el capítol dedicat a la Garrotxa es parla d'Àngel Blanch Sunyer Xerrapeta, Joan Vila Vilà i Joan Bosch Costa; en el del Ripollès, de Josep Mas Tió, Pau Augé Vilamitjana i Lluís Bori Orriols. També hi ha un capítol dedicat a diversos represaliats barcelonins i un altre sobre els guerrillers de la CNT, com ara el grup Talión.
Mentrestant, l'Associació de Represaliats pel Franquisme, que representa unes 750 famílies, continua lluitant i reclamant sense gaire fortuna l'atenció del Memorial Democràtic perquè s'obrin les fosses del cementiri de Girona, on hi ha les restes de 524 afusellats. “Continuarem treballant per obtenir l'anul•lació dels consells de guerra. Sobretot volem tancar ferides”, diuen mare i filla. Pels volts del 15 d'octubre preparen a Girona un homenatge al president Companys, en el 70è aniversari del seu assassinat.
Publicat a: El Punt Comarques Gironines 14-09-2010 Pàgina 39





L'Empordà - El 21 de setembre de 2010
És un dels personatges destacats de "Morir en el temps del franquisme", novè llibre d'Aïda Lorenzo i Esther Llorenç sobre els represaliats.
El temps
El 16 de novembre de 2010
Imatge de complement
El Punt
El 23 de novembre de 2010

EL PUNT

El 23 de novembre de 2010

Societat

Negativa a identificar les víctimes
Girona
La direcció general de la Memòria Democràtica considera “impossible” identificar els cossos de les fosses comunes del cementiri de Girona. Així ho afirma en la resposta a la petició feta per l'associació de familiars dels represaliats pel franquisme perquè un dels familiars pugui identificar les despulles. La presidenta de l'entitat, Aïda Lorenzo, lamenta la resposta del govern i reclama la possibilitat de crear “un banc d'ADN que fes possible la identificació”. Lorenzo critica l'actitud governamental i qualifica de “vergonyosa” la situació. En aquest sentit, reitera la voluntat de l'entitat i les famílies que en formen part de “recuperar les despulles de les fosses per poder enterrar-les”. L'associació es mostra crítica amb la dignificació de l'espai que s'ha fet i assegura que hi falten 14 noms. Precisament, dissabte un grup anarquista preveu honorar quatre víctimes que no figuren en el llistat.

Imatge de complementAmpliar imatge
El Punt, el 30.01.12.

epresaliats pel Franquisme Foto: CURBET EDICIONS.

Publiquen el desè llibre de l'Associació de Familiars de Represaliats Aïda Lorenzo i Esther Llorenç, mare i filla, impulsores de l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme, estan portant a terme una important tasca per treure a la llum els crims del franquisme i el trist destí de les seves víctimes, especialment a les comarques gironines. Ara acaben de publicar el desè llibre, com sempre en col•laboració amb Curbet Edicions. Es tracta de Memòria perduda, subtitulat Depuració franquista a Figueres, Maçanet de la Selva, Sant Feliu de Pallerols i Sant Esteve d'en Bas. I fins i tot té un segon subtítol, encara més aclaridor: Llistat de persones represaliades a Maçanet de la Selva i afusellades a Sant Feliu de Pallerols. Els quatre afusellats d'aquest poble garrotxí al cementiri de Girona, els dies 28 de juliol del 1939 i 10 de desembre del 1940, van ser l'alcalde republicà Josep Calm, l'alcalde de guerra Tomàs Peña –tots dos d'ERC–, el regidor Carles Vila i el també regidor, picapedrer i president del Sindicat d'Oficis de la UGT Josep Prats.
De Figueres, d'on són les dues autores –el pare d'Aïda, el guàrdia republicà Joan Lorenzo, va ser el primer figuerenc afusellat al cementiri de Girona–, destaca el cas de Josep Carres de la Iglesia, conegut com a Ungüent de la Serp perquè venia aquest i altres productes farmacèutics. Carres va ser l'últim afusellat a les comarques gironines durant l'etapa més dura de la repressió, el 19 de gener del 1945, després d'haver estat detingut per la Gestapo a França i d'haver estat sotmès a un consell de guerra en què el fiscal li va dedicar aquestes paraules: “Un monstruo de la clase que es el procesado, es indigno de pertenecer a una sociedad civilizada.” El llibre inclou els noms de les 18 persones que el van denunciar.

Imatge de complementAmpliar imatge
Fraga

El Punt/Avui, el 31.01.12

Fraga al cel, Garzón a l'infern?

Josep M Balcells

En l'enterrament de Fraga una munió de gaiters van acompanyar l'acte fúnebre. Jo confesso que a casa vaig preferir de posar ‘Campanades a mort', de Lluís Llach
Altres articles de l'autor
Hem tret el nom de Franco dels carrers, places i avingudes dels nostres pobles i ciutats però aviat retrobarem noms de franquistes en el nomenclàtor de capitals del Regne d'Espanya. L'alcaldessa de Madrid ja ha anunciat que té intenció de dedicar un carrer a Manuel Fraga Iribarne. No vull pas treure mèrits a la conversió a la democràcia de l'antic ministre de Governació del generalíssim però no puc deixar de retreure-li, ni que sigui després del seu traspàs, la seva resistència recalcitrant al penediment públic per haver avalat, justificat i col•laborat amb la dictadura més ferotge que va patir el nostre poble al llarg de quaranta anys. “Yo solo pido perdón a Dios y a mi confesor”, va dir sense embuts i sense explicitar si el seu Déu i el seu confessor havien estat realment confidents del penediment dels seus pecats polítics.
No nego els mèrits i la capacitat d'adaptació a la dinàmica democràtica del senyor Fraga que li va permetre no deixar el cotxe oficial des de molt jovenet, des dels ministeris franquistes al Congrés dels Diputats i la Junta de Galícia passant per l'ambaixada a Londres, on segons sembla va poder fer un curs accelerat de democràcia, però lamento que en les necrològiques recollides aquests dies dels polítics en actiu, de dreta i d'esquerra, destaquessin només el vernís democràtic que va permetre cobrir i tapar el jou i les fletxes que durant tants anys penjaven de la seva camisa blava de falangista o de la blanca jaqueta de procurador a corts o de ministre. Dreta i esquerra van elogiar l'aportació feta per Fraga al procés de la transició sense a penes cap retret al seu passat franquista. En el seu enterrament una munió de gaiters van acompanyar l'acte fúnebre. Jo confesso que a casa vaig preferir de posar Campanades a mort, de Lluís Llach, per poder escoltar el seu crit rebel: “Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.”
Curiosament enterraven Fraga i un parell de dies després el Tribunal Suprem feia seure al banc dels acusats Baltasar Garzón per haver gosat investigar els crims del franquisme. Confesso que no sóc pas un fan de Garzón. No em queia bé el seu tarannà histriònic, la seva vendetta contra Felipe González per no haver obtingut cartera ministerial després d'anar segon de la llista per Madrid, el seu perfil de jutge tot terreny a qui li tocaven els casos més inversemblants però de forta repercussió mediàtica que el temptaven a traspassar fins i tot les línies vermelles. Però aquesta vegada la judicatura no es limita a jutjar la presumpta prevaricació de Garzón per haver volgut investigar i jutjar els crims del franquisme sinó que en la persona de Garzón el que sembla que vulgui fer el Suprem, atiat per la denúncia del sindicat ultra Manos Limpias, és acabar de blindar la impunitat dels crims de la dictadura amb l'argument de vulnerar conscientment la llei d'amnistia de 1977. Una llei que explicita en seu article 2.f que queden amnistiats “els delictes comesos per funcionaris i agents de l'ordre públic contra l'exercici dels drets de les persones”.
Més enllà, però, de les nostres lleis de memòria, el que queda clar és que Garzón, avalat per les organitzacions internacionals de defensa dels drets humans, ha actuat convençut que l'amnistia del 77 no pot ser adduïda per bloquejar la investigació d'uns crims contra la humanitat que els historiadors emmarquen en la Guerra Civil i al llarg de tota la dictadura franquista perquè ultrapassen els límits de l'exclusiva jurisdicció espanyola. Trist i lamentable espectacle és el que està oferint l'Espanya democràtica a l'opinió pública internacional, que comprova que la transició sembla que no hagi arribat encara al màxims òrgans de la judicatura espanyola.
Alguna cosa es deu haver fet malament perquè 60 anys després de la mort de Franco un dels seus ministres sigui honorat com un heroi de la democràcia i un jutge que vol investigar els crims del franquisme pugui ser condemnat a l'ostracisme. Quin país!

Imatge de complementAmpliar imatge
Diari de Girona
Imatge de complement
Familiars dels afusellats a la fossa de Girona insisteixen
Diari de Girona, el 29 de novembre de 2010

DIARI DE GIRONA, 29.11.10.

Memòria històrica

Familiars dels afusellats a la fossa de Girona insisteixen a exhumar els cossos.

El Memorial Democràtic declara «inviable» treure les restes del cementiri vell per motius tècnics i econòmics





GIRONA | S. BONET L'Aïda Lorenzo somia des de fa set dècades amb el dia en què podrà exhumar el cos del seu pare, enterrat a la fossa comuna del cementiri vell de Girona per "enterrar-lo amb dignitat d'una vegada per totes". Una voluntat que, de moment, sembla impossible. La direcció general de Memòria Democràtica acaba de declarar inviable l'exhumació dels cossos de la fossa de Girona per motius tècnics i econòmics. Una decisió que Lorenzo, presidenta de l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme, ja ha anunciat que recorrerà per via administrativa.

Lorenzo havia posat gran part de les seves esperances en la llei de fosses. Una normativa pionera a l'Estat espanyol que permet la possibilitat que els familiars dels enterrats en fosses comunes reclamin l'exhumació dels seus parents. No obstant això, el comitè d'experts -encarregat d'avaluar les peticions dels familiars i les associacions- ha descartat l'exhumació dels afusellats a Girona perquè considera "impossible" conèixer, amb les tècniques actuals, el lloc d'ubicació concret de les restes de cada persona enterrada i identificar els cossos que, segons apunta, "es troben en nombre incalculable enterrats en aquesta fossa comuna".

La notícia ha indignat els membres de l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme que acusa el Memorial Democràtic d'humiliar-los. La secretària de l'entitat, Esther Llorenç, explica que van presentar la primera demanda d'exhumació el 29 de juliol de 2009. Llorenç lamenta que la Generalitat hagi tardat 15 mesos a contestar. "A la nostra entitat han arribat 150 peticions de familiars per exhumar els cossos dels seus parents. De moment no els hem enviat al Memorial perquè ho considerem absurd ja que han tardat més d'un any a respondre a només cinc peticions", afegeix. En total la Direcció General del Memorial Democràtic ha rebut tres peticions d'exhumació i dues de dignificació a la fossa de Girona.

Des de la Generalitat, s'argumenta que el procediment ha seguit els terminis previstos ja que el reglament de la llei de fosses no es va desenvolupar fins aquest estiu. Malgrat la negativa del Memorial de tirar endavant les exhumacions, l'Associació de Familiars no es rendeix i seguirà la seva lluita per què s'obri la fossa. "No és qüestió de diners. Estem disposats a pagar les exhumacions de la nostra butxaca", assegura Llorenç que calcula que el cost de cada procediment ronda els mil euros.

Campanya de protesta
Per aconseguir el seu objectiu, l'entitat ha presentat una petició a l'Ajuntament de Girona per tirar endavant les exhumacions. "De moment, no hem obtingut cap resposta", assegura Llorenç. Diari de Girona s'ha posat en contacte amb l'Ajuntament de Girona per saber quin era l'estat d'aquesta sol•licitud. "Davant d'una petició d'aquestes, el que cal veure és la viabilitat real del que es demana", explica l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, qui afegeix que "amb les tècniques actuals, conèixer la ubicació exacta de les persones que hi ha enterrades a la fossa és impossible de saber".

El consistori destaca la feina feta en aquest espai "per dignificar-lo". Paral•lelament, l'Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme prepara una campanya de recollida de firmes per exigir que es compleixi la llei de fosses i puguin "recuperar les restes d'aquest ésser estimat i disposar-ne la destinació".

L'entitat, fundada el 2003 i reconeguda amb la Creu de Sant Jordi, assegura que només vol "tancar ferides". "Més de setanta anys de lluita no són suficients?" es pregunta Aïda Lorenzo.

“És això dignificar un cementiri?”.El 10 de novembre passat, Girona va celebrar un acte per dignificar la fossa comuna al cementiri vell de Girona i també la senyalització de l’antiga presó provincial, situada a l’edifici del seminari diocesà. Un procediment que no satisfà l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme que denuncia que s’han oblidat 14 noms.
“A més només han posat plaques en un costat de la fossa. Els de l’altre costat no tenen dret a tenir placa”, es pregunta la secretària de l’entitat, Esther Llorenç, qui afegeix: “És això dignificar un cementiri?”.
L’entitat lamenta l’estat en què es troba la fossa comuna de Girona i adverteix que continuaran reclamant l’exhumació dels cossos dels seus parents.



Aquest web forma part de: Portal d'Entitats de Figueres